Diumenge, Mai 28, 2017

Història

EL CASTELL D'ALÒS DE BALAGUER

SITUACIÓ

  • El castell, situat damunt d'un serrat sobre el poble d'Alòs, controla el pas del riu Segre, als seus peus. L'accés al castell es fa des de la part alta del poble (carrer de la Costa) o per un corriol que segueix el vessant nord del serrat.

HISTÒRIA

  • El castell d'Alòs, juntament amb els de Montmagastre, Malagastre i d'altres, sembla que fou conquerit entre els anys 1015 i 1016 pel comte Ramon Borrell I de Barcelona (tutor d'Ermengol I d'Urgell), durant la famosa expedició contra els àrabs que el menà més enllà de Balaguer. Tanmateix, aquests castells tornaren a caure en poder dels musulmans tan aviat com el comte morí; per aquesta causa, la conquesta definitiva d'aquests castells s'ha de situar pocs anys abans del 1024, any en què s'establí un conveni entre Ramon Berenguer I de Barcelona i Ermengol II d'Urgell, pel qual el comte barceloní s'avenia a donar el domini directe dels castells de Montmagastre, Rubió, Alòs, Malagastre i Artesa al comte d'Urgell, quan aquell tingués assegurat el seu domini. Arnau Mir de Tost figura també en aquest conveni.

CONSTRUCCIÓ

  • Com a hipòtesi de treball es pot suposar l'existència d'una primera construcció musulmana, a la qual correspondrien part del mur N, el petit mur NO, que forma l'esperó, i molt poc de la paret O. Aquesta construcció potser fou feta el segle X.
  • Després de la conquesta cristiana, a l'inici del segle XI s'afegí l'alta torre circular. Al final del segle XII o al segle XIII, es construïren les diverses sales meridionals, fet que segurament degué comportar la destrucció de part de la fortificació andalusina. Ja en època feudal es devien construir bona part de les muralles que veiem ara. Això no impedeix que abans no hi hagués un recinte i que anteriorment no hi hagués hagut construccions, potser habitatges, en aquest plànol. Finalment, en un moment ja tardà dins de l'Edat Mitjana, es degué bastir la fortificació que hi ha a l'extrem de migdia del serrat.
  • El castell d'Alòs és un dels més grans i més complexos d'aquesta comarca. S'hi poden diferenciar diversos elements que poden pertànyer a moments diferents. Un primer element, però no necessàriament el més antic, és la torre circular que hi ha al cim del serrat. Un altre és la muralla en forma d'esperó truncat que hi ha a la banda nord. Un tercer element són les diverses sales repartides en dos nivells que hi ha a migjorn de la torre. A part, cal fer esment de l'ampli recinte que clou tot el serrat. I, finalment, encara, d'una fortificació ja tardana, situada a l'extrem meridional del turó.

 

L'ERMITA DE SANT MIQUEL

  • L'ermita de Sant Miquel és situada als afores del nucli urbà d'Alòs de Balaguer. Agafant una pista que porta d'Alòs a la Maçana, a uns 300 m del poble, hi ha una via que creua el riu i que porta direcció S-SE fins arribar a l'ermita, situada aproximadament a 800 m del riu.
  • L'estructura de l'edifici és molt antiga i es conserven dues portes d'accés al temple. El parament de l'edifici és de pedra sorrenca a base de carreus força regulars amb filades uniformes. Probablement es tracta d'un edifici de la primera meitat del s. XI immediatament posterior a la conquesta feudal d'Alòs que almenys ja s'havia produït l'any 1024. Es tracta d'un conjunt genuïnament romànic i conserva pintures en el seu interior. Va ser destinada durant molts anys a usos agrícoles que van provocar danys irreparables a la pintura i a l'estructura. Va ser l'any 2002 quan es va restaurar i per a finalitats religioses, culturals o d'esbarjo. La restauració va ser possible gràcies als amos, l'aportació popular i les institucions.

ESGLÉSIA DE SANT FELIU

  • L'església parroquial de Sant Feliu d'Alòs de Balaguer ja apareix citada l'any 1040 en l'acta de consagració del monestir Sant Cerni de Tavèrnoles com a possessió pròpia de l'esmentat cenobi. Poc temps després, el 1057, fou consagrada pel bisbe d'Urgell Guillem Guifré en honor de Sant Feliu, Sant Joan i Sant Pere, i a petició dels clergues, dels laics i de tots els habitants del castell d'Alòs i del seu terme –tots ells fundadors de l'esmentada església– fou dotada per part dels homes del castell d'Alòs amb diversos alous alhora que es confirmaren els que ja posseïa amb anterioritat. Un cop ratificades les propietats de la parròquia, el bisbe Guillem Guifré n'establí els límits: a l'orient afrontava amb Espinalvet, al nord amb el riu Noguera o amb Cerchuns, al sud amb el camí que partia de Camarasa i anava cap a Artesa, i a l'occident amb el bosc d'Aialt fins al coll de Carbonera. El bisbe d'Urgell també disposava l'obligació per part dels homes que treballaven les terres incloses dins aquest terme de pagar delmes i primícies, i establí que la parròquia de Sant Feliu d'Alòs fes un cens anual en espècie a Santa Maria de la Seu d'Urgell.
  • L'església de Sant Feliu d'Alòs torna a aparèixer documentada dins els testaments d'Arsenda (muller d'Arnau Mir de Tost) amb data de 25 de maig de l'any 1068. En aquest cas, Arsenda concedí a l'església de Sant Feliu d'Alòs una capa de tirenz (brocat); poc després de la mort de la seva esposa entre els anys 1068 i 1072, Arnau Mir de Tost confirmà les donacions que ella havia fet.
  • La pertinença de la parròquia d'Alòs al monestir de Tavèrnoles, testimoniada, com ja s'ha esmentat, des de l'any 1040, és ratificada per conveni entre l'abat Ramon i el sacerdot Or (?) l'any 1080. Segons aquest document, l'abat fa donació de l'església de Sancti Felicis d'Alòs al mencionat clergue, a fi que la tingui en feu per a ell i els seus successors.
  • Ja al segle XII dues escriptures datades entorn el 1159 recullen donacions de béns que diversos particulars residents al lloc d'Alòs feren al cens de Sant Serni de Tavèrnoles, consistents en alous, una vinya i un hort, tot ells situats al terme parroquial de Sant Feliu.
  • L'església actual d'Alòs, tot i el seu origen antic, no reflecteix arquitectònicament el seu passat medieval, ja que l'edifici fou modificat en època moderna dins l'estil barroc. A l'interior s'hi conserven dos importants retaules de pedra policromada del segle XIV, que recentment han estat restaurats.