Dimarts, Octubre 17, 2017

Personatges il·lustres

 

GASPAR DE PORTOLÀ (Os de Balaguer 26-6-1716 - Lleida 1786)

Militar. Va ser governador i explorador de Califòrnia i el fundador de San Diego i de Monterrey.

L’any 1767, quan va ser nomenat governador de la Baixa Califòrnia, se li va encarregar de consolidar la presència espanyola en les terres situades més al nord i instal·lar les missions que havia de dirigir el frare franciscà Ginebró Serra.

L’any 1769 va fundar la primera missió franciscana i va establir un presidi a San Diego. A continuació, a l’agost de 1769, va començar l’expedició cap a la badia de Monterrey, de la qual només se’n tenia notícia per les indicacions que n’havia donat feia un segle i mig el navegant Sebastián Vizcaíno. Però després de quatre mesos d’expedició es va donar per vençut i va tornar a San Diego sense haver trobat la badia de Monterrey. De fet, no l’havia reconeguda i havia passat de llarg: havia arribat fins a San Francisco.

En una nova expedició, l’any 1790, acompanyat de Ginebró Serra, va arribar a la badia i la va identificar i hi van establir el presidi i hi van fundar la missió de Sant Carlos Borromeo del Carmelo.

L’any 1771 va ser ascendit a tinent coronel i l’any 1777 fou nomenat governador de Puebla.

L’any 1784 va tornar a Lleida, on va morir al cap de dos anys.

Fill d’una noble família de Balaguer amb importants possessions senyorials a Àger i a Castellnou del Montsec. De fet aquestes localitats es disputaven el naixement d’aquest prohom. Això però, gràcies al treball i la curiositat d’en Xavier Mora i Giné, s’ha constatat que el naixement de Gaspar de Portolà i Rovira va tenir lloc a Os de Balaguer.

Consta al registre parroquial de baptismes, concretament en el foli 39v del llibre del període 1681-1777, el text de la partida és el següent:

(Al marge): Fill de Don Francisco de Portulà.

Als 26 de juny, jo Vicens Vidal, segons rito de Nostra Santa Mara la Iglesia ay batejat un fill del senyor Don Francisco de Portulà y Subirà y de Dona Teresa de Portulà y Rouira, cònjuges. Foran padrins lo senyor Jacinto Fontoua y Gerònima Fontoua, donsella, filla sua, de Os. Posaren-li nom Gaspar, Benet y Jacinto.

Encara que aquesta partida no especifica l’any, les d’abans i després indiquen clarament que es tracta del 1716. Els pares del batejat concorden perfectament amb els de l’explorador: Francesc de Portolà i de Subirà i Teresa de Rovira (i Sanispleda).

A més hi ha altres inscripcions que recolzen el fet de que la família Portolà va residir uns anys a Os de Balaguer. El foli 36v del mateix llibre de baptismes conté una inscripció, del 7 d’octubre de 1714, en que es bateja, amb el nom de Rosa, una filla de Francesc de Portolà i de Subirà i la seva muller Teresa; acte que oficià l’abat del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. I també al foli 321v del mateix llibre consta que el 10 de setembre de 1714 va morir una altra filla de Francesc de Portolà anomenada Gertrudis.

Per quina raó estaven els Portolà a Os de Balaguer? En quina casa vivien?

La resposta a la primera pregunta té a veure amb la Guerra de Successió, finalitzada el 1715. Resulta que el noble Francesc de Portolà i de Subirà havia estat un destacat partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, de manera que la victòria de Felip V no li va ser gens beneficiosa (de fet va arribar a ser empresonat) i el deuria portar a buscar refugi fora del seu domicili habitual a Balaguer. En resposta a la segona pregunta es pot conjecturar que la residència dels Portolà a Os de Balaguer deuria haver estat el castell del poble. Aquest pertanyia a Ramon de Siscar i de Solanes, que també havia estat partidari de l’arxiduc.

 

L’expedició a Califòrnia

L’any 1769, des de Rio de la Plata fins a Mèxic, tot estava controlat per espanyols i el rei Carles III va decidir conquerir les terres que hi havia més al nord. Per això va nomenar un governador de Califòrnia, que és el protagonista d’aquesta història: Gaspar de Portolà.

Al segle XVIII les terres de Califòrnia havien estat molt poc explorades. Però un navegant espanyol, Sebastián Vizcaíno, un segle i mig enrere, havia fet una descripció d’una badia immensa que havia vist des del vaixell. Havia calculat que era 37º de latitud nord i la va anomenar Monterrey.

La missió encarregada a Gaspar de Portolà era trobar la badia de Monterrey i establir-hi una colònia. L’ocupació espanyola d’aquestes terres de l'Amèrica del Nord no era ben bé una colonització perquè no hi havia prou colons per ocupar-les i el que feien era anar avançant i fundant una missió religiosa cada 40 o 50 quilòmetres.

San Diego va ser la primera missió que Gaspar de Portolà i el pare Ginebró Serra, més conegut amb el nom de Junípero Serra, van fundar a Califòrnia. I des de San Diego, a l’agost de 1769, van sortir amb l’objectiu de trobar la famosa badia de Monterrey, a uns vuit-cents quilòmetres cap al nord. Es van dividir en dos grups. Un grup havia d’anar amb vaixell, ple de provisions i materials per construir la nova missió. L’altre grup, dirigit per Gaspar de Portolà, havia d’anar per terra. El pare Ginebró Serra es va haver de quedar a San Diego.

L’expedició de Portolà va avançar sense novetat les primeres setmanes, però quan feia quatre mesos que caminaven, els ànims dels expedicionaris van començar a defallir, tal com narra l'enginyer de l’expedició, Miquel Constansó, en el diari personal. Només els feia seguir l’objectiu d’arribar als 37º de latitud nord i trobar Monterrey, on suposaven que ja els esperava el vaixell ple de provisions. Però quan van arribar als 37º només van trobar una petita cala i Portolà va pensar que aquella badia de Monterrey no existia, que només havia estat la il·lusió d’un navegant. Va assumir el fracàs i va decidir tornar a San Diego. En el camí de tornada van clavar una creu en una platja per si el vaixell, amb l'altra part de l’expedició, hi arribava algun dia.

Del fracàs de l’expedició, n’ha quedat constància en els diaris de Portolà i Constansó.

Quan van arribar a San Diego, derrotats, el pare Ginebró Serra estava fet una fúria i els va fer tornar cap amunt i aquesta vegada ell també hi va anar. Al cap de trenta-vuit dies, al juny de 1770, van arribar allà on havien plantat la creu la primera vegada i es van adonar que justament allò era la famosa badia de Monterrey. Resulta que Sebastián Vizcaíno havia comès un error en calcular la latitud, que no era de 37º sinó de 36º36' i ells no havien sabut reconèixer la badia.

A la badia, hi van instal·lar una gran missió, San Carlos Borromeo del Carmelo, l’actual Carmel. Però els espanyols no s’hi van quedar gaire temps. Al cap de poc menys de cinquanta anys, Califòrnia va passar a formar part de Mèxic i el 1848 es va incorporar als Estats Units d'Amèrica.

 

JAUME CARESMAR I ALEMANY (1754-1757) (1766-1769)

 

Fill de Ramon i Rosa, menestrals acomodats, nasqué a Igualada el 10 d’octubre de 1717. Després dels seus primers estudis a la ciutat natal, passà a Barcelona, on cursà Filosofia i Teologia amb els jesuïtes i es graduà com a Doctor a la Ciutat Comtal. L’1 de novembre de 1742, vestí l’hàbit blanc dels monjos premostratencs a Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, on professà el 10 de novembre de 1743. La seva trajectòria com a professor de Filosofia i Teologia, les seves investigacions històriques en arxius i els seus treballs són de gran brillantor i mèrit. El 25 de setembre de 1754, Jaume Caresmar i Alemany prengué possessió de l’abadia.

Una de les serves primeres obres fou l’altar major de l’església monàstica, després seguí el sagrari amb els adorns corresponents. Jaume Caresmar passava llargues èpoques a Barcelona per realitzar els seus treballs d’investigació i dur l’arxiu de la catedral. El 23 de març de 1750. Caresmar ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, fet que certifica que era conegut en els mitjans il·lustrats de la ciutat. No obstant això, foren els arxius de la casa de Bellpuig i d’Àger els que li feren emprar tots els recursos i les preocupacions de la comunitat, a més dels seus esforços. Esment especial mereix la resolució del conflicte de l’aigua. Refer la conducció conforme a la legalitat, davant les pretensions dels veïns, li suposà un plet llarg i penós que al final aconseguí guanyar. Passat el seu primer mandat el succeí Francesc Amell i, després d’un nou trienni, el tornà a reemplaçar. Jaume Caresmar morí l’1 de setembre de 1791 i fou enterrat a Bellpuig.

 

 

MARE ENCARNACIÓ COLOMINA AGUSTÍ

Neix a Os de Balaguer el 24 de desembre de 1848. Educada en un ambient de pietat ingressa a les Religioses d’Ensenyament de Maria Immaculada (Tremp) de les que sortirà, greument malalta, poc després d’iniciar el noviciat. Per aquelles dates coneix al Pare Josep Manyanet i Vives que es convertirà en el seu director espiritual.

El 9 de març de 1877 ingressa a les Religioses de la Sagrada Família, fundades el 1874 pel Pare Manyanet. El 1882 fou expulsada de l’Institut per no acceptar la reforma d’un nou estil de vida que promulgà el capítol de Talarn al 1880. Juntament amb altres companyes viu a Barcelona on, després de dotze anys, són reconegudes oficialment pel bisbe de Vic i poden fundar, per especial voluntat del Pare Manyanet, la congregació de les Filles de la Santa Casa de Natzaret, i les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, a Aiguafreda (Osona), i a finals de 1898 el Col·legi Mare de Déu dels Àngels (Sagrera, Barcelona).

Extremadament fidel a la seva vocació i a l’estil de vida consagrada, fou una excel·lent col·laboradora del pare Josep Manyanet i Vives qui la designà superiora general del Institut femení de la Sagrada Família de Natzaret el 1899.

El 27 de novembre de 1916 mor al Col·legi Mare de Déu dels Àngels de Barcelona.

Més informació www.nazaret.org

 

CIRERA SALSE, RICARDO (Os de Balaguer, 1864 - Barcelona 1932)

Jesuïta, fundador i primer director de l'Observatori de l'Ebre 1904-1919. Fundà Va fundar i dirigí la revista Ibérica.

Bibliografia: http://www.obsebre.es/php/biblioteca/jesuites/cirera.htm

 

CIRERA SALSE, LUÍS (Os de Balaguer, 1859 – Barcelona, 1936)

Metge. Ingressà al cos mèdic de l'armada i serví a l'hospital militar de Cartagena, i posteriorment a les Filipines. El 1892 passà a la comandància de marina de Barcelona, on el 1895 fundà un gabinet d'electroteràpia i radiologia. Dirigí la revista "El Criterio Católico en las Ciencias Médicas"; fou membre de l'Acadèmia de Medicina i de l'Acadèmia de Ciències i Arts i president de la Societat Mèdica dels Sants Cosme i Damià.

 

MIGUEL HOSPITAL GASOL

Nascut a Os de Balaguer (Lleida), el 18 d’octubre de 1882. Cursà la carrera eclesiàstica complerta al Seminari “Pontificio de Comillas”, on va rebre el grau de Doctor amb Filosofia, Teologia i Dret Canònic, amb la qualificació “Nemine Discrepante”, va ser ordenat sacerdot el 21 de setembre de 1907. L’any 1999 va ser nomenat professor de Metafísica, Teodicea e Historia de la Filosofia al Seminari Conciliar de Lleida, més tard d’Institucions Canòniques al mateix centre.

Prèvia oposició, el dia 12 de març de 1918 va prendre possessió de la “Canongía Doctoral” d’aquesta Santa Església Catedral Basílica de Barcelona. A la Diocesi de Barcelona va exercir com a Jutge Sinodal, membre del Consell de vigilància per la Predicació Sagrada, Fiscal del Tribunal Eclesiàstic, Membre de la Junta Administrativa de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, President del Refugi de Obreres.

 

ANTONI PERALBA I CAMARASA, GERMÀ ESCOLAPI (Os de Balaguer 1886-Barcelona 1974)

Nat a Os el 7 d’agost de 1886 en el sí d’una família humil de pagesos i moliners. El 1901 ingressa als Escolapis de Balaguer com a pretendent, i el 1903 al noviciat del Col·legi de Sarrià. Entrà a l’Escola Pia com a germà operari i hi professa el 1908. El 1916 fa vots solemnes i és destinat a diversos col·legis de Catalunya. El 1921 a Puebla de los Ángeles (Mèxic) i el 1928, per les violentes revoltes mexicanes, a l’Havana i Cárdenas (Cuba). El 1930 torna a Catalunya als col·legis Calasanç i Ntra. Senyora de Barcelona, i el 1933 als Escolapis de Balaguer, on s’encarregarà de les classes de primer grau. Durant el parèntesi de la Guerra Civil viu a Os amb la seva família, i desprès torna a Balaguer on continuarà la seva tasca pedagògica fins el 1960 que es jubilà. L’any 1972, malalt, és traslladat a la infermeria de Sarrià on hi mor el 1974. És enterrat a Balaguer, en el panteó de l’Escola Pia, sota un timpà que ell mateix havia dissenyat.

Des del 1933 fins el 1960 va exercir de parvulista al col·legi de l’Escola Pia de Balaguer. Tota una generació de balaguerins i noreguencs el tenen molt present i el recorden amb una gran estimació. Hi han religiosos que esdevenen un fenomen social, i ell en fou un d’aquests. Per damunt de tot n’hauríem de destacar la seva condició de pedagog, però també va ser un traçut escultor, pintor, dibuixant, escriptor, taxidermista...

 

JOSÉ FIGUERES FERRER (1906 – 1990)

Nascut a San Ramon de Alajuela, el 25 de setembre de 1906. Fill de don Mariano Figures Forges, nascut a Os de Balaguer (Lleida) i de la senyora Francisca Ferrer Minguella.

Més informació aquí.

 

LEANDRE CRISTÒFOL I PERALBA (Os de Balaguer, 1908-Lleida, 1998)

Escultor autodidacta d’obres no figuratives, retrats i obres de temàtica religiosa.

El 1936 va participar en l’exposició "Logicofobista" organitzada por la ADLAN en Barcelona. En 1952 una beca del Círculo Maillot li va permetre traslladar-se a París a estudiar.

Professor de dibuix en l’Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida.

Se’l considera un dels creadors pioners més singulars i significatius de l’escultura d’avantguarda i surrealista a Catalunya i Espanya. La trajectòria artística d’aquest creador, orienta i caracteritza, de fet, el millor esperit de la tradició innovadora en l’art espanyol del segle XX. Leandre Cristòfol va més enllà de la seva estricta vinculació al marc històric i artístic definit per la generació espanyola del surrealisme dels anys trenta; de fet, gran part de la seva trajectòria es desenvolupa al llarg dels difícils anys de la postguerra fins a gairebé abastar la dècada dels setanta i, en aquest sentit, tot i mantenir una vocació de continuïtat en relació als seus treballs anteriors, la seva obra presenta orientacions d’indubtable originalitat i qualitat, que la vinculen, més clarament en alguns casos que en altres, amb diferents tendències artístiques contemporànies: l’art cinètic, l’escultura objectual de funcionament simbòlic, l’art pobre, etc. Tampoc es pot oblidar el paper que va assumir la seva figura en el context de la reactivació artística de la ciutat de Lleida durant la postguerra. Reclòs en una mena d’exili interior, el seu magisteri influiria decisivament en el desenvolupament de la segona avantguarda de Lleida i facilitaria el contacte dels artistes locals amb els grans noms de la crítica i la creació artística nacional, passant a ser un punt de referència imprescindible.

Leandre Cristòfol s’obrí als camins de la no-figuració l’any 1932 a través de dues línies d’investigació: una primera relacionada amb el treball amb formes biomòrfiques i orgàniques, que alternava amb la construcció d’objectes de funcionament simbòlic, tots en l’horitzó de la poètica surrealista; i una segona d’experimentació escultòrica, desvinculada d’aquesta poètica, que proposava l’ús de materials funcionals i industrials, extrets directament del seu entorn més immediat, que l’escultor reordenava i combinava, traient-li així la seva funció original, fins a aconseguir valors i sensacions plàstiques carregades de lirisme.

Unes vies d’experimentació que practicaria al llarg de tota la seva trajectòria artística a partir d’una obra organitzada i presentada en forma de sèries experimentals (ralentí espacials, planimetries, volumetries, situacions, ordinadors ...) que denoten la voluntat de convertir l’acte escultòric en un joc de formes i de moviments impossibles, de transformacions semàntiques i plàstiques, que esdevenen, finalment, objectes poètics.

Cristòfol està considerat un dels escultors més importants de l’art català i espanyol del segle XX. De la mà del grup d’intel·lectuals i artistes lleidatans agrupats al voltant de la revista Art començarà una etapa creativa de caire experimental que vincularà al surrealisme històric espanyol dels anys trenta i que el portarà a participar a l'Exposició Logicofobista (Barcelona, 1936) i en l'Exposició Internacional del Surrealisme que se celebrarà a Tòquio (1937), i també a París (1938).

Després de la Guerra Civil es dedica a l’escultura figurativa, l’altre pol de la seva producció artística, fins que el 1957 reprèn la vessant experimental a partir de diferents sèries creatives que el vinculen a alguns dels més importants moviments artístics contemporanis, com l’art cinètic o l’art pobre. Amb els anys vuitanta arriba el reconeixement a una trajectòria excepcional: la crítica especialitzada comença a destacar l’interès del seu treball, exposa en algun dels grans esdeveniments de restitució de l’avantguarda surrealista espanyola, participa en l’exposició.

Els quasi noranta anys de vida de Leandre Cristòfol es poden llegir en les seves obres, construïdes amb unes mans sensibles, que van saber dotar-les d’una plasticitat i poesia úniques i el van convertir en un dels artistes més singulars de la història de l’escultura del segle XX.

El 8 de juny de 2008 es va complir cent anys del naixement d’un dels artistes més singulars i significatius de l’escultura d’avantguarda a Espanya. És per això, que l’Ajuntament de Lleida, durant els mesos de juny de 2008 i fins al juny de 2009, celebra el Centenari Cristòfol. Una activitat oberta a la participació de totes les entitats cíviques i culturals. Una excel·lent oportunitat per recordar la seva figura i reivindicar la centralitat del seu treball, i una bona ocasió per tornar a situar la seva obra en el context que es mereix: el del canvi i la renovació de la plàstica escultòrica espanyola del segle XX.

Cronologia

  • 1908, 8 de juny, Leandre Cristòfol i Peralba neix a Os de Balaguer (Lleida).
  • 1922 Es trasllada a la ciutat de Lleida i inicia la seva formació acadèmica mentre treballa de fuster.
  • 1930 Participa per primera vegada en una exposició col lectiva amb altres companys d’estudis, sota el nom "Uns Altres" ("Altres"), que fa referència a l’altra agrupació artística lleidatana de l’època, "Cau d'Art", d’orientació més tradicional.
  • 1932 Forma el grup Studi d'Art, dins del qual establirà estrets vincles amb una altra de les figures artístiques del moment, el pintor Antoni G. Lamolla, company d’avantguarda.1933 En el marc d’una mostra del grup, Cristòfol presenta per primer cop una obra no figurativa, De l’aire a l’aire, iniciant una línia d’experimentació creativa molt personal. És aquest també el moment en què es vincula al grup d’intel·lectuals agrupats voltant de la revista Art, editada i dirigida per Enric Crous-Vidal, de tendència clarament avantguardista i heterodoxa i en la qual publica alguns dibuixos el pintor Lamolla i els seus primers poemes i escrits un jove Josep (Manuel) Viola.
  • 1935 Cristòfol celebra la seva primera exposició individual al Centre Mercantil de Lleida, on presenta una recopilació de tota seva obra, tant la figurativa de tendència expressionista com la experimental, amb la presència de sis obres no figuratives integrades en l’horitzó del surrealisme.
  • 1936 Cristòfol i Lamolla participen en l’exposició Logicofobista de Barcelona, organitzada per l'Associació d'Amics de l'Art Nou (ADLAN), gràcies a les gestions portades a terme per Josep Viola, un dels organitzadors i teòrics de la mostra. Esclata la Guerra Civil i, salvant les dificultats del moment, Cristòfol no atura la seva activitat creativa, tot i participar en iniciatives de recuperació i salvament del patrimoni artístic juntament amb Crous i Lamolla.
  • 1938 Obres de Cristòfol formen part de les exposicions internacionals de surrealisme de París i Tòquio, gràcies a les gestions portades a terme per Viola i Benjamí Peret.
  • 1939 En acabar la guerra, amb tots els seus companys d’avantguarda exiliats, Cristòfol és internat en diferents camps de refugiats i de treball; un cop alliberat, realitza estudis a Barcelona i Madrid i, finalment, s’instal·la a Lleida, en el seu antic taller, cap a 1943, i es dedica a l’encàrrec escultòric i l’ofici de l’ebenisteria.
  • 1949 Cristòfol reprèn la seva activitat expositiva amb una mostra individual a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, presentant la seva producció figurativa de temàtica popular centrada en la dona i seus Cristos sufrientes d’inspiració romànica, sense deixar de presentar algunes de les seves peces experimentals d’abans de la guerra.
  • 1950 La seva presència en exposicions col·lectives per tot el país comença a ser una realitat, 1950, III Saló d'Octubre de Barcelona.
  • 1951, Biennal Hispanoamericana i Saló d'Octubre.
  • 1952, Cercle Maillol de Barcelona, etc. En tots aquests certàmens presenta exclusivament obra figurativa que li proporciona un cert grau de reconeixement.
  • 1953 És becat per l'Institut Francès de Barcelona per viatjar a París.
  • 1958 Cristòfol presenta a la exposició individual Abstractes el resultat del treball experimental reiniciat un any abans, induït potser pels aires de renovació artística que es respiren a la ciutat. Aquesta mostra incloïa una selecció d’obra no figurativa realitzada entre els anys 1933 i 1940 i la presentació de la sèrie Ralentís espacials, peces que il·lustrava la reflexió de l’artista entorn del moviment -tret distintiu de tota la seva obra- i l'inici de la represa del seu treball creatiu més experimental. D’aquest moment són també les sèries planimetria i Plans i Volums.
  • 1959 Des de llavors i gairebé amb una periodicitat metòdica, Cristòfol anirà produint una sèrie de treballs (Volumetries, 1959-1960; Situacions i ordenacions, 1960-1963; Trajectòries i Ritmes, 1963-1967; Elements competitius i Forma-Consum, 1970-1975; Alfa-Omega-Alfa, 1980) a través dels quals s’anirà construint una de les trajectòries més singulars de l’escultura espanyola contemporània.
  • 1975 Amb la participació en les exposicions Surrealisme a Espanya 1929-1950 a la galeria Multitud de Madrid i Surrealisme a Catalunya 1925-1975 a la galeria Dau al Set, i sobretot a El Surrealisme a Espanya (1994) al MNCARS de Madrid s’inicia la recuperació de Cristòfol com un dels artistes clau de l’avantguarda espanyola d’abans de la guerra.
  • 1983, Rep la Creu de Sant Jordi de mans de la Generalitat de Catalunya.
  • 1986, Participa en la mostra Qu'est ce que l'esculpture moderne al Centre Georges Pompidou de París.
  • 1989, La realització d’una exposició antològica a la Fundació Miró de Barcelona i a l'Institut Valencià d'Art Modern, restitueix la veritable dimensió de l’obra de Cristòfol, més enllà de l’horitzó del surrealisme, i el situen com un dels escultors fonamentals del segle XX a Espanya. La seva obra es veurà des de llavors al costat dels grans noms l’art espanyol (Joan Miró, Dalí, Àngel Ferrant, ...). Aquest any rep el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de mans del rei Joan Carles. Fa donació a l'Ajuntament de Barcelona d’una part molt important de la seva obra -80 objectes, escultures i dibuixos-, que més tard s’integraran al fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).
  • 1991, Rep el premi José González de la Peña de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.
  • 1995, Rep el Premi d'Arts Plàstiques Medalla Morera, màxim guardó de la ciutat de Lleida, en el que serà el seu últim reconeixement públic fins al moment de la seva mort. S’inaugura la Sala Leandre Cristòfol de Lleida, la qual acull i exposa gran part de l’obra de l’artista.
  • 1998, el dia 23 de gener mort a Lleida a l’edat de 89 anys, el funerals es celebren a l’església parroquial de Sant Miquel d’Os de Balaguer, les seves despulles descansen al cementiri d’aquesta localitat de la Noguera, que el va veure néixer.

ROSA MATEU GESE

Rosa Mateu Gese (Blancafort de Tragó de Noguera, 1910) Besàvia de Lionel Andrés Messi Cuccitini, més conegut com Leo Messi, jugador argenti estrella del Futbol Club Barcelona.