Dijous, abril 27, 2017

Història

 Punt estratègic important al llarg de la seva història. Poblat per ibers, romans, gots i sarraïns fins arribar al 982 en què ja apareix entre els béns del rei franc Lotari. No és, però, fins al segle XI quan es comença a tenir notícies segures del castell i del seu terme. Adquireix importància durant el comtat d'Urgell, amb el llinatge dels Ponts, fins a la desfeta de la baronia de Ponts duta a terme per Ferran d'Antequera el 1416. A l'edat moderna a la vila hi hagué immigració de gascons i al segle XVII es creà el marquesat.

Ramon d'Abadal donà a conèixer un instrument del temps de Guifre, del 888 i el 890, que és la dotació de l'església del monestir de Santa Maria de Ripoll, al qual donaven, en la Marca, l'església de Santa Maria que hi ha a Ponts, vora el Segre. Seguint el mateix autor, se sap que el comte Guifre colonitzà la zona i que la majoria de repobladors, cristians i mossàrabs, procedien d'al-La¯ridi¯ (segons la terminologia sarraïna). Entre l'expedició del 1010, que costà la vida a Ermengol I, i la del 1024, in Hispania partes contra Sarraceni del temps d'Ermengol II, hi hagué un nou repoblament d'aquesta contrada del Segre Mitjà, que es manifesta en l'infeudament que féu aquest comte dels castells de Ponts, Artesa i Montmagastre. El 1057 la comtessa Ermessenda, esposa de Ramon Borrell de Barcelona, traspassà al seu nét Ramon Berenguer I els drets que posseïa sobre el castell de Ponts.

Al llarg del segle XI s'instal·laren a Ponts pagesos provinents de la serra de Cadí i de la vall de Lord. Durant aquesta centúria corrien per Catalunya, a més dels mancusos d'or barcelonesos, els diners d'argent de Ponts, fet que testifica la importància financera de la vila abans que Balaguer i Lleida fossin conquerides. Al segle següent és documentat el llinatge dels Ponts en la conquesta del Segrià (1145-49). El 1185 el castell i la vila de Ponts pertanyien a Elvira de Subirats, que els rebé del seu marit, finat aleshores, Ermengol VIII. El comtat fou arrabassat a llur filla, Aurembiaix d'Urgell, pel vescomte d'Àger, Guerau de Cabrera, i el rei Jaume I emprengué una lluita contra l'usurpador, que es féu fort al castell de Ponts. Un document datat el 1228 exposa les gestions del rei perquè el Cabrera es retés; tanmateix, sembla que el castell de Ponts no es reté fins que el rei Jaume tornà de la conquesta de Mallorca. El fet de la susdita rendició és narrat en la Crònica de Jaume I.

Dins el llinatge dels Ponts, castlans del castell en nom dels comtes d'Urgell, sobresurt Arnau de Ponts, conseller d'Ermengol VI que intervingué amb el seu senyor en els pactes amb Ramon Berenguer I referents al repartiment de Lleida i els seus termes; hi rebé un carrer que dugué el seu nom fins al segle XVII. Un altre Arnau de Ponts, potser fill seu, el 1166 signà en l'acta de fundació del monestir de Bellpuig de les Avellanes. Després són documentats Berenguer i Guillem de Ponts, que foren senyors de la vila (pels comtes d'Urgell) durant la primera meitat del segle XIII. El cavaller Guillem de Ponts, el 1238, acompanyava el monarca català en la conquesta de València. En la lluita nobiliària contra Pere el Gran, mentre Pere de Ponts es fortificava amb altres nobles a Balaguer (el comte Ermengol X d'Urgell i els vescomtes de Cardona i Àger), el comte de Foix feia el mateix a Ponts el 1278, castell que fou assetjat i pres pel monarca i que per causa de la susdita revolta sofrí força danys. Un cop capturats els nobles fortificats a Balaguer, el rei accedí a tornar el comtat en feu a Ermengol X d'Urgell; com a final de la campanya el rei exigí que li prestessin jurament i homenatge els homes de Balaguer, Agramunt i Ponts.

Pel seu testament del 1314, el comte Ermengol X féu diverses deixes a Sant Pere de Ponts. Després de la seva mort, el comtat es vinculà de nou al Casal de Barcelona. El 1396 el comte Mateu de Foix, aspirant a la corona catalanoaragonesa estigué breument a Ponts. Segons Pere Sanahuja, el 1416, en desfer Ferran el d'Antequera la baronia de Ponts, el castell de Ponts restà per a la corona, amb un anhel manifest de la casa de Cardona per posseir-lo.

El 1462 els diputats de la Generalitat escriviren als paers i els prohoms de la vila de Ponts perquè obviessin rivalitats i estiguessin prests a resistir l'enemic. Els diputats de la Generalitat, que aleshores eren presidits per Manuel de Montsuar, degà de Lleida, deliberaren el 1463 sobre l'elecció d'un capità per a custodiar el castell de Ponts. El 1484, trobant-se Ferran el Catòlic en guerra amb el comte de Pallars i el rei de França, encomanà la custòdia del castell de Ponts al cavaller Rodrigo de Bobadilla, que ja l'havia guardat en temps de Joan II. El dit Bobadilla, que obeïa el comte de Cardona des de l'alçament català del 1462, maldà per aconseguir la baronia de Ponts. El 1491 Ferran el Catòlic vengué a Joan Ramon de Cardona, per la quantitat de 10 000 lliures, el ius luendi que tenia sobre els pobles i els castells de Ponts, Maldà i Golmés. A mitjan segle XVI la senyoria de Ponts fou adquirida pels Codina de Cervera.

A l'edat moderna, a la vila hi hagué immigració de gascons. El 1570 la vila, amb altres de properes, hagué de pagar, per manament del lloctinent Hurtado de Mendoza, una tropa de soldats per tal de reduir el Batlle d'Alòs, capitost dels nyerros; els dits soldats s'allotjaren a la vila el 1589. Al segle XVII la senyoria de Ponts pertanyia al comte de Santa Coloma.

El 1642 Felip IV de Castella creà el marquesat de Ponts a favor de Dalmau (IV) de Queralt i d'Alagó, tercer comte de Santa Coloma, que aleshores ja era baró de Ponts. En morir aquest sense fills (1689), el títol passà als Cardona-Borja, marquesos de Castellnou, i després als Solís, ducs de Montellano i als Gutiérrez de los Ríos, ducs de Ferrán Núñez (que eren marquesos de Ponts quan s'extingí la senyoria i s'abolí el corregiment de Cervera); els darrers titulars del marquesat de Ponts foren els Osorio, comtes de Cervelló, i els Falcó, marquesos d'Almonesir.

Durant la primera guerra Carlina, dita també modernament guerra dels Set Anys la vila de Ponts fou incendiada. Tant en aquesta contesa com en la segona, o dels Matiners, per tot aquest sector del Segre Mitjà, els capitosts carlins lluitaren amb avantatge contra els liberals.

Font: enciclopedia.cat