Dimecres, abril 26, 2017

Llocs d'interès

 

 

CARRER MAJOR

El seu recorregut resulta força llarg, va des de la plaça Planell, situada al centre de la vila, fins a la plaça de l’Església, ubicada en un dels extrems de Ponts. Aquest carrer ha tingut sempre un caràcter menestral. Fins no fa gaire era habitat per artesans i comerciants que feien servir les plantes de les cases com a tallers o botigues. També hi tenien la residència professionals lliberals com metges, apotecaris, menestrals o notaris. Ara ja són pocs els comerciants que hi donen vida pròpia.

 

Dades històriques i artístiques

Va ser l’eix del primer recinte clos de l’antiga vila o oppido de Ponts, configurat en el decurs dels segles XI i XII. Durant l’època medieval constituïa una figura longitudinal amb dos portals, un a cada extrem, i amb l’església de Santa Maria prop del portal nord. Aquesta vila closa era resultat formal d’una solució urbanística antiquíssima: dues fileres de cases arrenglerades entorn d’un carrer central, orientat de nord a sud. La banda posterior externa de les cases conformava la muralla defensiva.

Morfològicament les cases eren construïdes de la manera més usual de l’època: dues parets de càrrega amb una sola llum, amb el resultat d’una parcel·la estreta i allargada que anomenem gòtica, amb habitatges dotats de taller o botiga a la planta que donava al carrer central, i amb corrals o bé estances per tancar els carros o les bèsties a la part de darrere.

Aquesta part externa donava al vall o desmunt per on discorria el camí ral (actualment Ctra. de la Seu) i alhora suposava l’emmurallament de la vila.

Des de la fi de l‘edat mitjana aquest carrer disposava de porxos o coberts adossats a les cases, per tal de facilitar el pas de vianants i la celebració de fires i mercats a tots temps. Fins ben entrat el nostre segle, les parades del mercat setmanal dels dimecres encara s’arrengleraven al llarg de tot el carrer enmig d’un bulliciós aplec de veïns i de comarcans

La plaça del Blat, que s’obre en un dels sectors de la part alta del carrer, amb una font pública al centre, era -com ja indica el nom- l’espai on tenia lloc el mercat de cereals i on es mesuraven i es pesaven sota la supervisió del mostassaf o encarregat municipal dels pesos i mesures. Al fons de la plaça hi havia hagut l’edifici de les carnisseries públiques.

Al llarg dels segles XIX i XX els coberts de la part baixa del carrer han anat desapareixent a causa de la reconstrucció que es va fer de moltes de les cases després de l’incendi que patí la vila com a conseqüència de la primera guerra carlina (1839). Actualment només subsisteixen els anomenats coberts de dalt -reconstruïts en gran part a partir de l’esmentat incendi-, que atorguen un cert caràcter d’antigor a la part alta del carrer, gràcies a les gruixudes columnes de pedra que sostenen una sèrie d’airosos arcs de mig punt.

 

LA CREU D'EN SAMARRA

 

La creu és un monòlit quadrangular i lleugerament apuntat de 4,20 metres d'alçada, culminat per un tambor cilíndric en forma de creu que conté un relleu escultòric a cada cara, els quals adopten la disposició dels antics tondos o medallons circulars.

A la cara de ponent hi ha l'efígie de mig cos de Sant Antoni de Pàdua, amb el Nen al braç i un lliri a la mà; el medalló del costat de llevant conté l'efígie eqüestre i de cos sencer de Sant Jordi matant el drac.

Sota la creu hi ha un iris que envolta la part superior del monòlit, amb la inscripció "Sola unica spes", que vol dir "Només la Creu és l'única esperança".

La base del monòlit és un bloc quadrangular de 75 cm de costat i s'assenta en una roca on hi ha esculpit en relleu un escut de Catalunya flamejant d'una ornamentació de tipus vegetal.

Aquesta creu monumental va ser l'encàrrec que, l'any 1911, va fer l'advocat Anton Castellà i Soriguera -propietari de l'heretat de la Serra del Castellà- a l'artista local Antoni Samarra i Tugues. La Creu es troba dins una finca de propietat privada i és un dels signes d'identitat de Valldans.

SANT PERE DE PONTS

L’església romànica de Sant Pere de Ponts es troba situada en un planell que hi ha al vessant de migdia de la muntanya de Sant Pere, al cim de la qual es troben les ruïnes del castell de Ponts.
Des de Ponts s’hi pot accedir amb automòbil a través d’un trencall de la C-14 (2 km), o bé a peu (20 minuts), a través d’un antic camí, recentment condicionat.

 

Dades artístiques

Des del punt de vista arquitectònic, l’església és un edifici d’una sola nau amb capçalera trilobulada, formada per tres grans absis disposats en forma de creuer; a l’interior l’absis central presenta, a més, tres grans fornícules buidades en el gruix del mur. La nau està coberta amb volta de canó, dividida en tres trams emmarcats per dos arcs faixons i un arc triomfal a l’acabament.

S’ha reconstruït la volta hemisfèrica, sostinguda sobre trompes, de la part superior del creuer i la torre o cimbori octogonal construïda a la part central de la capçalera, del qual només restaven, originalment, dues trompes i un fragment del mur. Externament la torre es compon de dos estrats o pisos decorats amb finestres geminades, partides per un mainell de secció poligonal.

La singularitat del conjunt és remarcada per l’organització externa dels murs, especialment en el sector de la capçalera. Els estilemes decoratius, de tipus llombard, es manifesten en les arcuacions cegues que ressegueixen la part superior dels murs. Als absis les arcuacions apareixen espaiades per lesenes i contenen una galeria de finestres cegues de punt rodó a la part superior.

Dades històriques

Va ser la seu d’una antiga canònica agustiniana creada al segle XI sota el patronatge dels comtes d’Urgell. Actualment només se’n conserva l’església, que es degué edificar a partir de les donacions comtals dels anys 1091-1094 i que, darrerament, ha estat restaurada en gran part per l’Associació Amics de Sant Pere de Ponts, institució que hi ha efectuat successives campanyes de reconstrucció durant prop d’una vintena d’anys.

La primera referència històrica que en tenim data de l’any 1024, quan Durand, abat de Santa Cecília d’Elins, restituí l’església de Cortiuda i d’altres béns eclesiàstics a Ermengol, bisbe d’Urgell, en un judici celebrat a l’interior del temple en presència dels comtes de Barcelona i d’Urgell, acompanyats de llurs magnats. Un diploma del 1089 ja esmenta els canonges a propòsit de la renúncia que en féu un tal Pere, fill d’Arnau i senyor de Ponts, de la possessió simoníaca que tenia sobre aquest temple.

La canònica obtingué importants donacions comtals a la zona de Balaguer, les quals van ser ratificades el 1094, un cop conquerida la ciutat. Al seu entorn, l’any 1143, el comte Ermengol VI dotà l’església de Sant Pere amb tres masos als termes de Ponts, Agramunt i Alòs de Balaguer, respectivament.

El mes de març de 1839 les tropes carlistes expugnaren i incendiaren el castell i l’església de Sant Pere. El cimbori octogonal i la coberta de la volta dels peus de la nau quedaren destruïts. La incúria posterior abocà l’edifici a un progressiu deteriorament, recentment aturat amb els treballs de consolidació i reconstrucció. L’abril de 1931 l’església va ser declarada Monument Nacional de Catalunya per la Generalitat Republica

 

GRAVATS MAS OLIVES

La roca on es troben els gravats està inclinada cap al riu i, malgrat la seva grandària, la superfície presenta un total de 81 gravats de diferents mides, ordenats en el treball efectuat per Lluís Díez Coronel els anys 1982, 1986 i 1987.

Les figueres humanes, 9 masculines i 25 femenines, constitueixen la part més important dels gravats i es completa amb altres representacions, com formes geomètriques, escaleriformes i recintes tancats. Els estudis efectuats permeten parlar d’un santuari religiós, amb una fase inicial d’utilització de cronologia possible entre el Calcolític i el Bronze Antic.

L’actitud orant de les figures amb els braços i els dits oberts, així com d’altres simbologies de tipus religiós, permet suposar que el santuari va tenir una llarga perdurabilitat en el temps.

La importància dels gravats de Mas de n'Olives ha fet que nombrosos especialistes interessats en la prehistòria hagin visitat la roca.

 

RETAULE DEL ROSER

El retaule de la Mare de Déu del Roser està instal·lat a la capella del Roser, recinte situat al costat de l’epístola de l’església parroquial de Santa Maria de Ponts.

 

Dades artístiques

Es tracta d’un gran parament, subdividit en cinc carrers, predel·la i sòcol, fet en talla de fusta policromada i dedicat a la Mare de Déu del Roser i als Misteris del Rosari.

Per analogia estilística, és probable que la seva construcció es remunti a la fi del primer terç del segle XVII, ja que tant les característiques de la talla escultòrica com les de la faixa arquitectònica corresponen a l’estil barroc clàssic de l’època i, tot i que l’atribució de l’autoria encara és dubtosa, sembla que els 15 Misteris del Rosari, esculpits en talla de fusta i posteriorment policromats, provenen d’algun dels famosos tallers de retaulistes que hi hagué a la ciutat de Manresa durant els segles XVII i XVIII. Tant el repertori iconogràfic com l’estructura de la caixa són semblants als del retaule del Roser de l’església parroquial d’Agramunt, restaurada el 1993.

 

Dades històriques

La data any 1797 que hom troba inscrita entre les arcades dels ponts dels dos escuts ovalats del sòcol o sotabanc inferior, correspon a una intervenció de manteniment posterior. En el transcurs del setge i posterior incendi que patí l’església parroquial amb motiu d’un atac carlista del mes de març de 1839, aquest retaule fou preservat de les flames gràcies a un paredat de feixos de cànem humit que oportunament hi fou bastit.

Durant els primers dies de la guerra civil de 1936, les escenes de la part inferior del retaule resultaren parcialment mutilades per l’acció d’uns incontrolats i la imatge en talla policromada de la Mare de Déu del Roser, patrona de la capella, fou totalment destruïda pel foc.

L’agost d’aquell mateix any la capella del Roser va ser tapiada i segellada per ordre del Departament del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya, en prevenció d’ulteriors atemptats.

Oberta novament al culte el 1939, la capella va ser remodelada i el retaule fou netejat l’any 1979 per iniciativa de Mn. Daniel Fortuny. El 1990 Mn. Bonifaci Fortuny hi féu traslladar les fonts baptismals, ubicades fins llavors a la cambra de la base del campanar. Durant la primavera de 1995 la Secció de Restauració de Béns Mobles de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya hi dugué a terme una important restauració, la qual ha fet reviure el retaule en la seva esplendor original.

 

SANTA CECÍLIA DE TORREBLANCA

Aquesta esglesiola es troba aïllada enmig d’uns camps de conreu a l’indret de Mas de n'Olives, a uns 3 km d’Anya per la pista que mena a Torreblanca i a uns 5 km de Ponts en direcció a Anya per Torreblanca.

Dades artístiques

És un edifici cilíndric de petites dimensions i d’aparent senzillesa. Té planta circular, coberta amb una cúpula semiesfèrica, amb una finestra i tres ulls de bou de doble esqueixada. Davant la porta, coberta amb arc de mig punt i encarada a la banda de migdia, hi ha l’inici de dos gruixuts murs que formaven part d’un primer projecte constructiu que no s’arribà a concretar.

 

Dades històriques

La ubicació d’aquest petit temple presenta nombrosos interrogants, atès que es troba assentat en un indret on hi hagué una vila romana i on s’han trobat nombrosos fragments ceràmics i elements esculpits d’època tardoromana i visigòtica -sivelles i fíbules-, els quals es conserven al Museu del Montsec, a Artesa de Segre.

 

SANTA MARIA DE PONTS

L’església parroquial de Santa Maria de Ponts és un temple gòtic construït de forma perpendicular al vessant de ponent de l’anomenada Costa de les Forques, al punt predominant de la qual es troba el conjunt integrat pel castell i l’església de Sant Pere de Ponts; en un nivell inferior, i també orientat a ponent, s’hi assenta l’antic nucli urbà de la vila de Ponts.

La relativa posició marginal del temple, a l’extrem septentrional i a extramurs de l’antic nucli urbà, és deguda a la primigènia disposició de la vila a redós de la solana sud-oest de l’esmentada costa, a recer de les riuades del riu Segre.

Dades històriques i artístiques

La planta de l’edifici és aparentment senzilla: una gran i única nau rectangular d’estil gòtic -coberta amb volta de creueria- que amida 20 metres d’altura per 20 metres de llargària des del llindar del presbiteri i uns 14 metres d’amplària, aproximadament. El presbiteri és presidit per un gran absis de planta semicircular, coronat per un arc amb arquivoltes apuntades en degradació d’estil romànic tardà (segle XIII), i una façana d’estil neogòtic amb un alt campanar octogonal adossat al costat esquerre, de mitjan del segle XIX.

Les primitives capelles laterals que hi havia inserides al gruix dels murs interiors de la nau i de la porta d’accés del costat meridional van ser modificades posteriorment i convertides en accessos a les espaioses capelles rectangulars construïdes durant l’època barroca, les quals, per la seva disposició perpendicular a l’eix, formen creuer amb l’espaiosa nau central.

El mur lateral del costat de l’epístola conté actualment quatre obertures cobertes amb volta de canó: la primera serveix d’accés a la capella del Roser; la segona i la tercera contenen sengles altars dedicats a Sant Josep i a la Verge Immaculada, respectivament, i la quarta serveix per comunicar la nau central amb la capella dels Dolors, que actualment està fora de culte.

Aquesta capella, coneguda també amb el nom de Mare de Déu de l’Espluga, és un edifici paral·lel i adossat a la part externa del mur meridional de l’església de Santa Maria i disposa de porta i de façana pròpies. La construcció d’aquest annex data de l’any 1855, quan hagué de servir de titular accidental de la parròquia a causa de les obres de reconstrucció que es van haver de fer a l’església major després del greu incendi que patí l’any 1839. Es tracta d’una obra de circumstàncies i sense gaire valor artístic.

El mur lateral del costat de l’evangeli presenta tres obertures cobertes també amb volta de canó: la primera dóna accés a la capella del Sant Crist; la segona a la capella del Sagrat Cor i a les escales d’accés al cor superior de la nau; i la tercera conté un altar dedicat, entre altres, a Santa Llúcia i a Sant Antoni de Pàdua. Als peus de la nau hi ha les portes d’accés a l’antic baptisteri i al campanar.

 

SANT BARTOMEU DEL TOSSAL

L’antiga església parroquial del Tossal és als afores del poble del Tossal, al pla, entre el nucli de cases i el riu Segre i arran del canal d’Urgell.

Dades artístiques

Es tracta d’un edifici molt interessant que presenta una nau coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i sostinguda per dos arcs formers, d’origen romànic. A la capçalera presenta un absis poligonal, el qual podia haver estat, inicialment, un edifici exempt de planta central, adaptada posteriorment com a absis d’un temple del segle XI.

Els treballs de restauració i agençament que s’hi han efectuat per iniciativa de Mn. Josep Sauter i Gabriel, ens permeten copsar les característiques de l’estructura preromànica, especialment al sector de l’absis.

 

Dades històriques

Aquesta església depengué, eclesiàsticament, del deganat de Ponts. Actualment es conserva al Museu Diocesà d’Urgell una predel·la procedent d’aquesta església, amb la representació de l’Ecce Homo, que havia format part d’un retaule del segle XV, dedicat a Sant Bartomeu.

 

SANT DOMÈNEC DEL TOSSAL

L’esglesiola de Sant Domènec del Tossal es troba situada en un repeu del serrat de la Força, que tanca la vall del Tossal pel sud.

Dades artístiques

Es tracta d’un edifici d’una sola nau, sense absis, cobert amb una volta de canó de perfil apuntat, suportada per 7 arcs torals apuntats i extremadament junts. Hi ha una porta que s’obre a la façana oest, on resten els vestigis d’un porxo amb columnes, però la porta original, resolta amb arc de mig punt, s’obre a la façana nord de cara a la vall del Segre.

 

Dades històriques

Aquesta esglesiola havia depès, eclesiàsticament, de l’antiga parròquia de Sant Bartomeu del Tossal i cada 8 d’agost, festivitat de Sant Domènec de Guzmán, difusor del culte a la Verge del Rosari i patró de l’antic gremi dels espardenyers de Ponts, s’hi celebra un romiatge i una missa.

 

 

 

SANT JOAN DE TORREBLANCA

Les ruïnes de l’església de Sant Joan Baptista de Torreblanca són al vessant de migdia del serrat, al cim del qual hi ha les restes del castell de Torreblanca, en una posició dominant sobre el curs del riu Segre, a uns 4 Km de Ponts en direcció a Torreblanca.

Dades artístiques

Aquesta església va ser la primitiva parròquia del lloc de Torreblanca i la seva estructura respon a un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil semicircular, reforçada per quatre arcs torals i capçada, a llevant, per un absis semicircular. La volta es conserva només al terç de llevant de la nau, la qual apareix partida en la seva meitat per un mur que tanca el peu de la nau per la banda de ponent, que va ser construït posteriorment a causa de l’ensulsiada del tram inferior de la volta.

Els arcs torals són suportats no per pilastres adossades sinó per veritables columnes circulars, integrades per dos o tres tambors, amb capitells d’estructura simple que presenten una decoració incisa en baix relleu. L’absis té tres finestres de doble esqueixada, perfectament integrades en la decoració absidal, formada per arcuacions llombardes i lesenes longitudinals. El conjunt edificat palesa formes constructives pròpies de l’arquitectura catalana del segle XII, malgrat la seva tipologia llombarda.

 

 

LA TORRE DE DÀDILA

Es tracta d’una torre de guaita medieval situada a l’extrem nord-oriental de l’altiplà de la Força, a 7 km de Ponts, observable des del tram de la C-14 que va des de Ponts fins a Artesa de Segre.

Dades artístiques

La torre original és de planta quadrada i feta amb mur de tàpia, i apareix envoltada per una altra construcció de planta circular, feta amb carreus de pedra, que pertany a l’època romànica (segle XI). El nucli construït de tàpia era sostrat amb volta de canó i no mostrava cap porta lateral. La fortificació presenta una gran ensulsiada pel costat de migdia i una profunda esquerda longitudinal al costat de tramuntana.

 

Dades històriques

A l’alta edat mitjana ja era situada damunt d’un dels passos que permeten comunicar la conca del Segre amb la del Llobregós. Cal relacionar aquesta fortificació amb l’anomenada Torre de Dàdila, que ja apareix esmentada a la carta de venda del castell d’Artesa de Segre per part del comte d’Urgell l’any 1039.

Aleshores aquesta torre aglutinava al seu entorn un petit nucli habitat del qual subsisteix l’esglesiola dedicada a Sant Miquel, situada molt a prop i avui arruïnada. Pensem que es tracta de l’antic assentament de l’actual caseriu de la Força, el qual queda ara un xic més allunyat -1 km.

És molt possible que calgui datar la torre interna de tàpia al segle X, fet que obligaria a considerar-la musulmana. Al segle següent va ser reaprofitada pels urgellencs, que la revestiren externament amb carreus regulars.