Dilluns, Agost 21, 2017

Cultura tradicional


 

LLEGENDES

L’EDUARD EL TRENTA

Aquest jove era un mosso de cal Leri, i diuen que, el que ell feia, no hi havia ningú que pogués igualar-ho, fins al punt que se li atribuïa que tenia "els canudets", el que a muntanya és conegut com a "minairons", uns éssers diminuts que amb la seva màgia tot ho poden, i que han de ser guardats dintre d'un canut de canya del qual només poden ser trets per a fer feina.

D'ell es contava que era capaç de fer amb les seves cames trenta quilòmetres en una hora, que anava a Muller a buscar raïms i a l'hora de començar a treballar ja era al camp de l'amo. També es deia d'ell que segant, en deu minuts, feia la mateixa feina que un altre home en tres hores.

 

LA PELL DE BOU

Una llegenda popular contava com la gent de Térmens van haver de fugir davant l'embat de les tropes forasteres que envaïen la nostra terra, i que van haver de marxar a corre-cuita intentant només de salvar les seves vides.

Això no obstant, abans de marxar i veient que no podien endur-se res, van decidir enterrar en un lloc secret les seves pertinences més valuoses, la qual cosa feren posant-les totes dintre d'una pell de bou ben embolicades perquè la humitat de la terra no les fes malbé, amb l'esperança de poder retornar un dia i recuperar-les.

Aquella invasió durà més del que es podia preveure, i els habitants que un dia hagueren de fugir ja no pogueren tornar, moriren lluny de la terra i el poble estimat. Però avisaren els seus fills que si algun dia podien tornar que busquessin l'esmentada "pell de bou" que contenia totes les seves pertinences, moltes de les quals heretades familiarment.

Quan els descendents van poder tornar, prou van buscar l'esmentada pell de bou a la baixada de l'Horta, lloc on els van dir que l'havien enterrat, però per més que van buscar no hi van trobar res, i encara avui l'esmentat tresor dipositat dintre la pell espera que algú la desenterri.

 

CULTURA RELIGIOSA

SANT SEBASTIÀ

Començant a desgranar el fet tradicional i costumista hem d'iniciar el recorregut, sense cap mena de dubte, per Sant Sebastià, ja que les festes majors del poble es fan en honor seu. La d'hivern el dia 20 de gener, i la d'estiu el 12 de setembre també en honor del mateix sant, encara que aquest cop és festa votada per salvaguardar el poble del còlera, un fet que es remunta a l'any 1885.

Sant Sebastià és un dels sants invocats a nivell general contra la pesta, com també sant Roc. Fixeu-vos que els dos sants es celebren en temps de molt fred (sant Sebastià) i molta calor (sant Roc és a l'agost), temps que per les dureses climatològiques més afavorien l'òbit d'aquells que estaven més delicats.

Una tradició diu que sant Sebastià era pescador de canya, i que sempre pescava, els altres pescadors envejosos li van prendre la roba un dia que es banyava, d'aquí vindria l'estrofa que diu:

Gloriós sant Sebastià,

que éreu pescador de canya,

mentre preníeu un bany

us varen robar la capa.

Segons aquesta versió l'haurien mort els pescadors amb llances fetes de canya, mentre que la història ens diu que aquest sant va morir travessat amb fletxes, una de les quals encara es pot veure a la Seu d'Urgell.

Per lo molt poder amb Déu,

busca vostra protecció

tot aquest poble de Térmens

venerant-vos per Patró.

Els goigs que la població li canta diuen:

Puig que del cel en l'altura

Jesucrist vos coronà

conserveu-nos la fe pura

gloriós màrtir Sebastià.

De la Gàl·lia Narbonesa

il·lustre fill vostre pare,

volgué donar-vos per mare

una dama milanesa,

dels llinatges la noblesa

vostra virtut esmaltà.

Conserveu-nos...

A la milícia imperial

de molt jove sou adscrit

i ben prompte heu assolit

en la cort grau principal

de l'emperador romà

en fóreu el capità.

Conserveu-nos...

De Jesucrist la llei nova

secretament professeu

i als cristians encoratgeu

quan són posats a prova

per vós la corona troben

sant Marc i sant Marcel·lià.

Conserveu-nos...

Indignat l'emperador

al saber que éreu cristià

vostra constància temptà

amb afalacs i rigors

d'un atleta confessor

un brau màrtir en farà.

Conserveu-nos...

Vostre cos lligat al pal

amb corretges ben estretes

tot cobert de sagetes

rajant de sang un bassal.

Els botxins veient-vos tal

per mort us varen deixar.

Conserveu-nos...

Vostre cos abandonat

recull la pia Lucina

i per voluntat divina

la vida haveu recobrat

en vostra fe retornat

escometeu al tirà.

Conserveu-nos...

Dioclecià restà esglaiat

al veureu's en sa presència

de mort amb gran crueltat

que si fletxes han fallat

la verga no fallarà

mana promptament executar.

Conserveu-nos...

En la glòria coronat

vol la divina clemència

que pels mals de pestilència

sigueu el sant advocat,

vostre auxili ha reclamat

de sempre el poble cristià.

Conserveu-nos...

Els nostres avis votaren

aquesta Festa major,

elegint-vos per patró

pels favors que els atorgàreu,

ja que als seus malalts curàreu

aquest jorn van senyalar.

Conserveu-nos...

Salut i feina demana

el que se sent català

que dels avis heretà

el seny i la fe cristiana

així en tota aquesta plana

la riquesa hi progressà.

Conserveu-nos...

Puig que del cel en l'altura

ostenteu palma en la mà:

conserveu-nos la fe pura

gloriós sant Sebastià.

 

De la festa major d'estiu el 12 de setembre feta a causa del vot pel còlera en què tota la població invocà el sant, sabem que al matí d'aquell dia i després d'haver fet un novenari, se celebrà l'ofici religiós, i per la tarda es va fer una brillant processó pels carrers, amb la imatge del sant patró. Molts malalts, fent els majors esforços, sortien als balcons i finestres al pas de la comitiva, invocaven la protecció del sant amb els cants dels goigs. El mestre Arenas que hi era present en féu una descripció força patètica: "...aquellas caras tan pálidas hicieron derramar lágrimas de ternura a muchos fieles que devotamente acompañaban al santo", i diu també que la majoria de la gent portava atxa o ciris.

 

SANT PERE MÀRTIR

Sant Pere Màrtir era un dia en què molta gent feia festa, ja que havia estat considerada una de les importants de l'any. Fins i tot avui dia encara n'hi ha que la celebren.

Sant Pere Màrtir fou un frare dominic que havia estat al convent de Balaguer i que havia exercit el càrrec d'inquisidor general de l'Urgell. Fou arran dels fets de 1835 que es trobà el seu segell d'inquisidor.

Això no obstant, aquest mateix segell fou utilitzat posteriorment per encunyar pa beneït i una semblança d'hòsties com les de celebrar missa, les quals eren penjades als camps per salvaguardar de tempesta tota la zona on n'hi havia penjada una.

Arran d'aquesta tradició va néixer i créixer aquella que l'Església beneïa els rams que la gent portava al temple amb la creença popular que aquells rams preservaven de pedregada el camp on estiguessin plantats i, en conseqüència, les collites quedessin assegurades.

Una estrofa del cant que se li dedica és prou il·lustrativa:

El ram que es sol beneir

el dia de la vostra festa,

té un poder gran i diví

que pertot es manifesta.

 

L'església en aquest dia resava unes oracions demanant que el sant allunyi l'esperit del mal i aquest no molesti ni els camps ni les cases on tenen brots penjats i beneïts. Així feia que la gent estigués convençuda que en els camps on n'hi havia de penjats no hi pedregaria ni els llamps hi farien mal, i a les cases els guardaria de bruixes, de mals esperits i de visites de mala gent.

Si bé és cert que avui la creença en les bruixes ha minvat o desaparegut totalment també ho és que anys endarrere estava ben arrelada entre la població, recordem sinó que del Pou del Gel, on la quitxalla jugava habitualment, se'n deia "el Pou de les Bruixes".

 

MARE DE DÉU DE LES SOGUES

I ja que parlem de demanar aigua recordem la realitat de la Mare de Déu de les Sogues de Bellvís:

De les aigües tresorera

Déu vos volgué destinar,

per promptament remeiar

al sedent que en vós espera;

tothom està consternat,

lo llanto un rec formaria:

aigua envieu-nos, Maria,

en aquesta gran sequedat

 

Les tretes es feien normalment a l'abril, si Li havia forta sequera, ja que era el moment en què els sembrats i els arbres necessitaven el líquid element per tirar endavant.

L'any 1798 fou un any de molta sequera, i 54 pobles van acudir a demanar la pluja a Bellvís, entre els quals Térmens.

Térmens s'ajunta amb Vilanova de la Barca, Menàrguens i Vallfogona, i les quatre poblacions van juntes i en processó fins al santuari de Bellvís. Aquestes processons eren de penitència. Davant hi anava un pendó de la Mare de Déu de les Sogues, seguien la bandera negra, el Sant Crist, la Mare de Déu dels Dolors, ciris, etc., i se sortia a punta de dia.

Si plovia s'hi tornava a donar gràcies i a ofrenar 5 ciris per tal que mai faltés llum a la Mare de Déu.

Des que baixa el canal la cosa ha canviat, però durant molts anys, a la majoria de pobles que hi acudien, feien una processó fins a una punta de poble, la que encarava a Bellvís, i allí es resava una salve i es demanava la protecció de la Mare de Déu.

 

SETMANA SANTA

Després de la celebració del Carnestoltes venia la Quaresma, i com a punt final de la mateixa arribava la Setmana Santa. Els dies més assenyalats d'aquesta setmana eren el dijous i el divendres. Aquests dos dies les campanes del campanar emmudien, i per tal d'anunciar a la gent de la població el moment de la celebració dels respectius oficis, la quitxalla passava pels carrers i places amb carraus i matraques tot anunciant amb aquell terrabastall l'inici de la celebració, però a més d'això anaven cantant una cançoneta de la qual hem recollit la lletra:

Apa dones, als oficis,

que ton pare menja guixes,

apa dones, al sermó

que ton pare està falló;

ha perdut la cabellera

pel camí de la pallera,

ha perdut lo mocador,

pel camí la professó;

sal i ous, sal i ous,

una mona de vint-i-quatre ous;

la puput de Camarasa

amb la cua grana casa,

amb la cua bufa el foc,

catacric, catacroc,

lo primer toc de...

 

O també aquestes altres:

Dones, dones, als oficis,

que els frares cullen guixes;

dones, dones, al sermó,

que el pare superior,

ha perdut el mocador,

l'escolà l'ha trobat,

l'ha amagat en un forat

la rateta se l'ha menjat;

la Solera ha mort un bou,

de la pell n'ha fet un llençol,

de la cua una granera,

del cap una coixinera,

jo que no hi sóc, jo que no hi era,

a les bodes de la Solera.

Lo primer toc de...

Apa dones on aneu?

A buscar lo Fill de Déu!

Allà baix lo trobareu

clavadet en una creu,

un, dos, tres,

la victòria nostra és!

Lo primer toc de...

 

Les funcions del Dijous i el Divendres Sant eren concorregudes per la pràctica totalitat de la població.

També cal recordar que es cantava la Passió; que es feia el viacrucis; que mentre hi havia el monument posat calia canviar l'aigua de les olives; que calia guardar, també en aquest espai de temps, un ou dels que posessin les gallines ja que preservava als de la casa de feridura; tampoc es podia escombrar els carrers sota perill que sortissin formigues o a algú de la casa li passés alguna desgràcia.

Això no obstant, era el moment oportú per a tallar les ungles i els cabells als infants, ja que era garantia que els creixerien sans i forts.

 

EL SANT CRIST TROBAT

La darrera estrofa dels seus goigs diu:

De Térmens sou advocat

i trobat dita figura;

en tota necessitat

ens doneu pluja segura...

 

Aquesta lletra ens parla de la confiança que la gent de la població havia tingut en temps passats vers aquesta imatge trobada. Perquè, segons conta la tradició, fou un pastor de cal Reig el qui, tot pasturant al Pla de Violes, va trobar aquella imatge del Sant Crist.

Va agafar-la i se l'endugué cap a casa, i en anar a ensenyar-la als amos s'adonà que no era dintre del sarró. L'endemà tornà a pasturar al mateix lloc i, amb gran sorpresa, veié que el Sant Crist era al mateix lloc. Tornà a posar-lo a dintre al sarró, però aquesta vegada lligant-lo per tal que no li caigués, ja que va creure que així havia succeït el dia anterior, però en arribar a casa al vespre i anar a ensenyar-lo als amos de nou havia desaparegut. Foren aquests els que van decidir donar-ne part, i amb el capellà al capdavant, tota la població anà processionalment fins al lloc i hi trobà l'esmentada imatge. Fou agafada i portada solemnement fins al poble, i dipositada en un dels altars de l'església de Sant Joan, on va romandre fins a la guerra civil de 1936-39, en què, com tantes altres imatges, fou malmesa.

Eren els de casa Reig els que tenien cura d'aquell altar del temple. Mentre, al lloc on havien trobat el Sant Crist va aixecar-s'hi un pilar recordatori i s'hi anava el Dilluns de Pasqua. La gent hi passava tot el dia. Al matí es beneïen les "mones de Pasqua", que es menjaven en aquell lloc, adient per passar-hi un dia de camp i d'esbarjo i fer un dinar a l'arbreda que hi havia a la vora del Segre.

Cal dir, però, que ara això s'ha perdut bastant, tal com es va anar perdent la tradició dels primers temps en què la gent hi anava en processó cantant el rosari, i arribats allí es cantaven els goigs. A continuació el mossèn feia una plàtica exaltant els favors que el poble de Térmens havia obtingut i que eren atribuïts a la imatge del Sant Crist. Un cop feta aquesta plàtica o sermó es retornava al poble cantant, de nou, el rosari.

Aquesta tradició tan religiosa va deixar pas al costum de menjar-se la mona i, ara, està desapareixent fins i tot aquesta darrera tradició.

 

SANT ANTONI

Tenia lloc el 17 de gener. Era el patró dels animals que llavors, recordem-ho, eren el mitja de treball al camp. Aquest dia era obligatòria la festa d'animals i persones, i tothom assistia als actes religiosos. La benedicció de totes les bèsties de peu rodó tenia lloc en sortir de missa.

 

SANT ISIDRE I SANT FAUST

Una altra festa del món pagès va ser la de Sant Isidre el dia 15 de maig, patró de l'agricultura catalana. Però aquesta festa ens fou imposada des de la capital madrilenya ja que anteriorment el poble lleidatà en general i Térmens en particular celebrava com a patró de la pagesia sant Faust, aquest pagès que arribà a Sant era fill d'Alguaire.

Conta la tradició que aquest sant veié la llum del món als volts de l'any 590. Fou un home treballador i humil, per la qual cosa arreu és presentat amb l'aixada i el llibre sagrat, símbol de la seva dedicació al treball i a la lectura formativa de l'esperit.

Diu la tradició que aquest sant, a mitjan segle VII, va emprendre un viatge a Terra Santa, per tal de poder veure el Sant Sepulcre. En el camí fou fet presoner pels moriscs, que havien declarat la guerra al cristianisme. El nostre sant d'Alguaire fou fet esclau, venut en subhasta pública, això no obstant, va tenir la sort que l'amo que el va comprar era una bona persona, i a través de les converses amb Faust, va arribar a convertir-se al cristianisme, i va donar la llibertat al fill de les nostres terres.

Sant Faust va morir a Alguaire, pocs anys després, i va deixar escrit que a la seva mort el posessin damunt una mula cega i, on aquesta parés l'enterressin, i així es féu. L'animal es posà a caminar i caminar, fins aturar-se a Bujanda, on entengueren que havien d'enterrar el sant. I allí roman el seu cos incorrupte després de tretze segles.

Sant Faust fou molt venerat pels pagesos d'aquella contrada, al qual tenen molta devoció, i també per totes les nostres contrades que van adoptar-lo com a patró de la pagesia, fins que la imposició de la corona va fer fora aquest sant nostre que tenia una devoció tan arrelada a Térmens per (im)posar-nos el sant madrileny que fou Isidre.

 

ELS "GARRAMEUS" I LES PEDRETES

La celebració del Dissabte de Glòria es feia a les 10 del matí d'aquest dia, i era el moment en què la gent de Térmens agafava un manat de "garrameus" i el penjaven a l'estable amb la creença que així els animals no agafarien cap mal. Fins i tot - conten els padrins- si els "garrameus" s'agafaven mentre el carrau i les campanes del campanar tocaven al punt de les 10 de dissabte, aquests no picaven a les mans. També s'agafaven 9 pedretes, les quals es posaven en una bosseta que també era penjada a l'estable, amb la seguretat que així es reforçava la benestança de l'animal.

El Dissabte de Glòria també es feia, per totes les cases del poble, el típic sal i ous.

 

ROSER DE MAIG

El segon diumenge de maig se celebrava una festa molt arrelada entre la població i coneguda com el Roser de Maig.

A més de fer-se el rosari de l'aurora alguns dies, en arribar al segon diumenge de maig la població es vestia de festa (merament religiosa), i aquest dia es feia solemne processó pels carrers del poble. S'havia arribat a portar quinze pendons en els quals hi havia pintat un misteri del rosari en cada un, i eren portats per nens vestits d'àngels. Encara que la festa gran del Roser se celebrava el dia 7 d'octubre.

Una altra tradició que també tenia lloc amb motiu del Roser d'octubre era que el primer dilluns d'octubre feien dir una missa per totes les confraresses que havien mort durant l'any. Cal dir que gairebé totes les dones del poble pertanyien a la confraria del Roser.

 

L'ENCANT

En arribar la festa de Tots Sants era costum de fer el novenari de les ànimes, que consistia en uns sermons que duraven nou dies, i en què els predicadors ressaltaven el càstig i influïen en el temor de les persones. Però més que parlar del novenari volem mencionar el típic i clàssic encant que es feia a Térmens.

Per pagar les despeses d'aquests predicadors era costum que les cases que volien aportessin diversos productes, ja fossin collits del camp o elaborats a casa artesanament, com podien ser confitures, dolços, coques o tot allò que fos capaç de fer una mestressa de casa. Després de dinar es preparaven unes taules al carrer, al costat de l'església, a més de posar-hi alguns bancs per asseure's.

En sortir del rosari començava l'encant pròpiament dit: que si un cistell de pomes, que si una panera de raïms, que si uns codonys, un pollastre, un conill, vi ranci, cigrons, talls de sabó, plats de crema, pa de pessic, llonganissa i, tot un ampli ventall de productes aportats per les cases se subhastaven.

S'ensenyava producte per producte i es deia un preu i, a partir d'aquí, s'entaulava una competència a veure qui en donava més. El millor postor era qui s'adjudicava el producte, que quasi sempre solia ser la mateixa casa que l'havia aportat, excepte colles de joves que pujaven per coques, cremes, pans de pessic i altres productes artesanals que servien per a fer un bon àpat, amb la qual cosa se'ls volien adjudicar per fer una berenada tots els amics.

Era una tarda de molta joia i molta gresca que aplegava tota la població.

 

RACONS AMB HISTÒRIA

LA SUCRERA

La instal·lació de la Sucrera, que es va produir a finals del segle passat, comportà un canvi radical en els plantejaments i hàbits de la població.

És situada al terme de Menàrguens, però en fer el pont per passar el riu des d'aquest costat a l'altre, suposà una situació nova, no tan sols per la comunicació, sinó pel que representà per a l'economia, ja que el producte més en boga esdevingué la remolatxa per fer sucre, i l'economia del municipi va sortir-ne beneficiada.

Però no tot fou bonic, ja que acostumats a una duresa en el treball i en les collites, el fet de fer diner fàcil i segur amb la remolatxa també comportà que augmentés força el joc, fins al punt que va haver-hi gent que en una nit va jugar-se i va perdre tota la collita. Aquells inicis de la sucrera van comportar, sens dubte, un fort canvi d'actituds i mentalitats.

 

EL CAP DEL CORRAL

Aquesta frase era indicativa del lloc on la gent gran del poble (sobretot els homes) es reunien a fer les seves diàries tertúlies tot prenent el sol. Aquest lloc s'ha d'ubicar actualment a la cruïlla del carrer Sucrera amb el carrer Bàscula.
A més de la frase "anem al cap del corral", n'havia sorgit una altra que en aquells llunyans temps fou famosa i que era indicativa que eren molts els que allí es reunien i que amb tanta gent haguessin pogut fer grans coses, deien: "Qui es vol llogar?, anirem a canviar el Pont del riu".

Si el "cap del corral" servia perquè els vells passessin el temps també hi havia altres divertiments populars com per exemple el joc de les bitlles o el frontó per als més joves, mentre que les dones passaven les tardes cosint en grups als carrers o a les entrades de les cases, i el diumenge a la tarda anaven al rosari i després jugaven a les cartes.

 

PERSONATGES CURIOSOS

AGUSTINES MISSIONERES D'ULTRAMAR

Cal fer menció de les religioses agustines que van arribar a Térmens el 1922, i que hi van romandre pràcticament quatre dècades, ja que van marxar el 1961, i que van marcar una pauta i una educació en molts dels fills de Térmens, ja que la seva finalitat era l'ensenyament.

L'actitud d'en Joan Porta, que va fer donació altruista dels terrenys, i l'aportació generosa de la població que va treballar a jova van fer possible la construcció del convent de les esmentades religioses. Aquest convent es construí vers el 1927-1928, ja que durant els primers anys d'estada a la població les monges residien en dues cases.

Quan elles van marxar l'Ajuntament intentà comprar aquell edifici, però va arribar tard ja que el bisbe de la Seu Iglesias Navarri se'ls va avançar, i el convertí en el que és l'actual rectoria.

 

ELS DEL CARRO DEL VI

Antigament el carnaval de Térmens era famós en tots els pobles de la contrada, i una de les realitats que més ressaltava era l'animat grup autoanomenat "El carro del vi". Conten que va néixer l'any 1920, i pel fet que un grup d'amics es trobava cada vespre per fer la tertúlia en un celler, i allí bevien vi.

Tenien fama de ser molt amants de la gresca i de fer trapelleries, però també és cert que qualsevol persona que necessitava un favor o havia de fer alguna cosa, allí tenia els del "carro de vi" disposats a ajudar.

En aquesta colla (a la qual ja hem dit que li agradava la gresca, el menjar i el beure), destacaven en Josep Roca, en Manel Garrofé, en Josep Trullols, en Ramon Solé i en Jaume Ramos entre altres.

Entre la gran quantitat d'anècdotes que van protagonitzar hi ha la de "tapiar" el camp de futbol. Van dir que ho farien en tres diumenges al matí i que no treballarien cap més dia. Van complir la paraula, no hi van treballar "cap més dia", sinó que ho feien a la nit, cada vespre 30 tapiades. Van guanyar la juguesca, atès que el tercer diumenge al matí el camp de futbol era "tapiat".

En un dels carnavals es van disfressar de segadors, i va ressaltar tant la seva vestimenta que encara se'n parla avui.

Un dels lemes "del carro de vi" era "entrar al Govern", i la seva proposta era dividir l'any en dos apartats diferenciats, un primer que comprendria una celebració de sis mesos de carnaval, mentre que el segon estaria dedicat a una celebració de festa major que duraria els altres sis mesos, amb la qual cosa ja tenien l'any cobert de projectes. És a dir, tot l'any festiu.

 

ELS MOSSOS

Hi havia algunes cases que tenien mosso llogat tot l'any, i el contracte - sempre verbal però com si hagués estat fet per notari- anava de Nadal d'un any al mateix dia de l'altre.

N'hi havia que continuaven a la mateixa casa, però aquells que canviaven el dia de Nadal dinaven a la casa on havien treballat tot l'any, però el sopar d'aquesta assenyalada data ja el feien a la casa on els havien llogat de nou. Els tractes es feien de paraula i normalment a la taverna.

Un mosso llaurant amb parell solia guanyar un duro de jornal al dia.

 

CAL PELAT

Si hem parlat del Sant Crist trobat cal, també, parlar d'una relíquia (pedreta), que guarden a cal Pelat i que guareix els mals dels ulls.

Diuen que els padrins dels padrins dels actuals estadants van donar hostatge a uns monjos que anaven de pas. Agraïts, l'endemà, abans de partir els monjos van voler fer un present als de la casa: una relíquia (pedreta) que guareix els ulls.

Diuen que aquells monjos en duien dues, de pedretes, i que l'altra anava destinada a una ermita (possiblement la de Butsènit a Lleida, ja que n'hi ha una que és bessona de la de cal Pelat).

Des d'aleshores han estat innombrables els fills de Térmens que quan han tingut algun problema a la vista, han fet via vers cal Pelat per posar-se la pedreta als ulls i trobar-hi remei. I no sols hi han acudit els de la població, sinó que hi han vingut gents d'altres llocs com per exemple Gerp, Menàrguens i altres.

Per altra banda els de la casa han estat sempre generosos i altruistes i l'han posat a tothom que s'hi ha acostat, ja que el ritual comporta que siguin els de la casa els qui la posin a l'ull. En el moment de posar-la han de tenir una tovallola i un plat d'aigua, ja que quan la pedra cau per si sola ha de fer-ho dintre del plat ple d'aigua.

 

MAJORAL DEL ROSER

Una de les figures més apreciades per la població era la de la majorala o majorales del Roser, les quals tenien cura d'arranjar el temple i preparar els actes festius quan aquests s'esdevenien. També tenien cura de passar els "llevants de taula" per la festa major, o portar la bacina de la Mare de Déu a la casa on feien un bateig o a casa de la núvia que es casava, a més de portar-li un ram de flors i felicitar-la per l'esdeveniment.

 

LA PARTERA

Quan una dona havia infantat era visitada per les veïnes i altres dones de la població i era costum que li portessin un present.

Aquella dona romania a casa quaranta dies sense sortir (era la purificació), i el dia que complia la quarantena sortia, però el primer acte que feia era anar a missa, on el capellà ja l'esperava al cancell de la porta per rebre-la, entraven al temple tot seguit. Llavors es deia missa amb la presència al primer banc de la mare i el nounat, aguantant ella un ciri encès durant tota la missa. En acabar era tradició a Térmens que la mare fes ofrena al capellà de pa i vi si era de família humil, i galetes i licor si era de casa benestant. Era la continuïtat de la llei mosaica que ha arribat als nostres dies. Qui no recorda que Maria va entregar dues colomes al temple quan la presentació de Jesús?

 

CLUB DE FUTBOL DE TERMENS

En parlar dels fes de la població surt inexorablement el seu equip de futbol, que va fer història i ho destaquen com un dels fets a recordar. Cal remuntar-se als seus inicis i fer referència que un dels primers que van jugar a futbol fou "el Pascual" (Pasqual Roca), en un camp que van fer a la "teuleria".

Diuen que l'impuls d'aquest esport s'esdevingué quan es va muntar la sucrera, ja que aquella gent que feien el muntatge provenien d'Anglaterra i els van iniciar en el joc.

El CF Térmens fou inscrit en el registre amb el número 4.001, es convertia així, en un dels primers equips de les terres de Lleida.

Cal fer una menció especial a 1'equip que jugava els anys 1950 i que va ser campió provincial d'afeccionats. Això els donà la via lliure per accedir al campionat d'Espanya. La sort va voler que els toqués enfrontar-se amb el campió de la província de Barcelona, que no era altre que el Barça.

El primer partit es va jugar aquí i sorprenentment van guanyar al gran equip per 3 gols a 1. No cal dir l'eufòria que va somoure tota la població i rodalia, ja que allò fou una fita del tot impensable que els faria entrar ens els annals de la història, lot i que al partit de tornada al camp de les Corts foren derrotats per 11 a 0.

En aquell equip del Barça - que després fou campió d'Espanya -, jugaven homes com en Manchon, Basora, etc., i que ben aviat serien figures del primer equip.

Cal recordar - entre molts altres -, l'equip del Térmens que era formal per: Catalá, Solé, Planella, Aresté, Altisent, Farrás I, Solé, Ricard, Farrás II, Arnó i Bosch.

 

TRADICIONS I COSTUMS

LA FESTA MAJOR

La Festa Major sempre ha estat esperada per tots, infants, joves, grans i vells. El ball es feia a l'envelat, ja que en temps passats la festa major era sinònim de gran envelat, de gran parament. Ja uns dies abans s'anava a buscar amb els carros i es muntava.

De ball, però, en els temps joves dels actuals padrins, se'n feia cada diumenge, i no solament se'n féu en un lloc sinó que va haver-hi diferents punts on es ballava.

En el record dels informants destaca que es feia ball cada diumenge a la "Sala del Castell" (descoberta). També se n'havia fet al "Menjador de Cal Perxes", que era el lloc on es feia ball quan plovia. Altres llocs havien estat "Cal Rito", on tocava el manubri el "Bello". "Cal Ton", "Cal Quic", i posteriorment la "Humanitària" (eren uns socis i es féu en 27 dies), i "Cal Rotés", que va néixer quan el van fer fora de soci de la Humanitària.

Un cèlebre personatge que tocava l'acordió perquè la gent ballés era "l'Oliveta".

Conten com a fet anecdòtic que en aquells temps, entre ball i ball, les parelles no paraven ja que agafades de bracet donaven tombs sense parar a la sala fins que començava de nou la música i es posaven a ballar.

 

EL BALL DELS SELLONS

És més que possible que per la festa major, i segons ens conten, s'hagués ballat el ball dels sellons. Una mena de dansa practicada ja pels grecs, i que podia tenir com a finalitat demanar aigua per a les terres, representada amb la caiguda del selló des del cap de la balladora al terra, i en impactar es trencava i es vessava l'aigua, que simbolitzava la que es demanava per a la terra.

 

LA COMUNITAT DE REGANTS

Una de les tradicions autòctones és que cada dijous al matí, a punta de sol, tota la gent que tenia terra a les partides de la Figuera i Paradet, es reunien a l'ullal de la Figuera. Això tenia com a finalitat que el sequier sabia qui volia regar i l'avisava.

Aquell que no hi acudia es comptava que no volia regar i no era avisat per fer-ho. Aquest fet esdevingué molt tradicional entre els propietaris d'aquests llocs.

 

FIRES

A Térmens s'havia fet dues fires anuals, una el 10 d'abril i l'altra el 10 d'octubre, però de després de la guerra cap ací la cosa ja s'ha perdut. Aquestes dues fires eren relativament importants ja que hi acudien animals de peu rodó, porcs i vaques.

On ara hi ha les escoles era el lloc reservat a les vaques, que llavors en deien "el camet" (de camp petit). El bestiar de llana era al "freginal del nen" (actual cap. C/ Balaguer), mentre que els porcs eren a la plaça Manuel Bertrand. Les mules al carrer Bàscula i carrer Estació.

L'iniciador i impulsor d'aquests certàmens firals fou el batlle Folguera.

 

PARADA DE SEGADORS

En aquells temps les feines del camp es feien a base d'animals i de braços de persones. Una de les feines que requeria els braços humans era la sega. De tots és sabut com se segava abans, amb falç, amb dalla..., i com moltes cases llogaven segadors vinguts d'altres llocs per fer la sega. Aquests segadors acudien a la plaça a fer "parada", i allí esperaven que algú els llogués.

 

ELS CAPÍTOLS MATRIMONIALS

El nostre bon amic Ramon Farré i Verdés va fer el següent escrit sobre els capítols matrimonials, i que ens facilita. A causa del seu interès tradicional i costumista, i atès que molta gent jove n'ignora el significat, el reproduïm.

"Abans d'efectuar-se el casament, tenien lloc els capítols matrimonials. És un costum molt arrelat a Catalunya. De capítols en pot fer tothom, pobres i rics, però de fet només s'hi pensa quan hi ha interessos entremig. Quan s'ha d'assegurar el dot o val la pena preveure la successió.

"Això de deixar el patrimoni al filí gran, l'hereu, i compensar d'una altra manera als cabalers, es troba fortament arrelat entre nosaltres, sense que sigui cap exclusiva dels pagesos. És una pràctica plena de saviesa, gràcies a la qual les cases i llurs famílies, amb les seves explotacions, siguin agràries o no, tenen una continuïtat assegurada.

"Quan es vol celebrar el casament s'ha de passar per cal notari. Avui aquests ho enllesteixen amb poques paraules, però abans tots els objectes i robes que com a part del dot aportava la futura jove o pubill, eren especificats peça per peça, amb pèls i senyals. Abans, com que la moda no canviava tant com ara, si una noia es casava ben equipada tenia roba per tota la seva vida. A la notaria, per redactar els documents, hi assistien els joves que es volien casar junt amb els seus pares.

L'hereu o la pubilla gravaven sobre el seu patrimoni els dots que aportarien els altres contraents. Però més d'un projectat casament s'havia desfet a cal notari perquè no hi havia hagut entesa en l'aplicació dels dots, entre el recel dels uns i dels altres. També la quantitat del dot en diners i la manera d'assegurar-lo podia ocasionar, de vegades, dites desavenències. L'efectivitat dels capítols es condicionava a la realització del casament. Si la parella no es casava, eren malaguanyats els diners que s'havien gastat a cal notari. Quan un hereu festejava amb una noia que no tenia béns, la gent deia: a aquest no li caldrà fer capítols, perquè aquella noia no podia aportar altra cosa que la seva humil persona.

També en algun cas molt aïllat s'havien hagut d'avançar els papers del casament per una presumpta maternitat de la noia. Algunes persones hi feien broma dient que havien fet Pasqua abans de Rams.

Però després tot anava com una seda, sense cap motivació especial.

"Avui dia la inestabilitat dels nous matrimonis és molt acusada. Els estaments oficials no protegeixen l'autèntica família. Solament l'Església se'n preocupa per assegurar la bona estabilitat familiar.

"El costum del nostre país és que sigui l'hereu el primer noi que neixi del matrimoni, encara que al davant hi tingui una colla de germanes. Avui no és freqüent el cas dels matrimonis concertats pels pares, de cara als interessos. Ara el jovent té més llibertat de decisió i per altra banda abunden els enllaços que no tenen necessitat de passar per cap notaria. Abans es deia que, fins que s'havien fet els capítols matrimonials, no es podia assegurar si el casament s'efectuaria.

"Com ja sabem, la darrera oportunitat que té una persona, quan es troba en portes de la mort, per determinar qui ha d'heretar els seus béns és fer testament, però sovint aquesta emergència es preveu molt bé i amb més anticipació amb els capítols matrimonials, propis o els del futur hereu. Si el fill que es vol quedar a casa no és l'hereu, és una bona ocasió perquè el pare cridi hereu a aquest altre fill cabaler perquè la casa tiri endavant. També és normal que els futurs contraents determinin a qui han de correspondre els béns que posseiran a la seva mort. Així es pot fer d'una manera definitiva o bé solament preventiva.

Aquesta darrera és la més prudent perquè, abans de casar-se, encara no saben si tindran descendència ni com es comportarà en cas de venir. Tots els casaments d'abans s'efectuaven per l'església, els enllaços civils no eren quasi coneguts. Actualment algunes d'aquestes normes no són seguides per molts i això comporta que la continuïtat dels patrimonis familiars es desfaci.

Observem com algunes cases que havien durat des de set, vuit i fins i tot deu generacions enrere, en la rama familiar directa dels hereus i les pubilles, ara es perden. El fraccionament dels béns repartits entre tots els components de la família, dispersa i no permet la continuïtat de la casa i la seva tradició.

"Els capítols matrimonials inspirats en el seny tradicional del país solien donar molt bon resultat, vetllant pel futur de les cases i famílies amb optimisme i esperança. Avui, tot això, ja és record del passat".

Una bona explicació, aquesta del Ramon Farré i Verdés que ens ha acostat a la coneixença dels capítols matrimonials, tan usuals no gaires anys endarrere.

 

CANÇONS DE RONDA

En el record dels termenins més grans hi ha el fet que els nois joves es reunien a la plaça, i després passaven a cantar cançons de "ronda" a les noies. Aquestes en són una mostra:

Diu que el mal d'amor mata,

jo dic que no mata, no,

si el mal d'amor matés

quant temps que ho fóra jo.

La mare sempre m'ho deia

"fill meu fes bondat i creu",

jo li feia de resposta:

"no en faré fins que em caseu".

L'espardenya tinc trencada

de tant pujar a la plaça,

jo et demano, Maria,

que no em donis carabassa.

A Menàrguens tinc la caixa,

a Corbins lo calaixó,

a la vileta de Térmens

hi tinc el festejador.

Mare de Déu de les Sogues

Sant Cristo de Balaguer,

si voleu que em posi monja

deixeu-me casar primer.

De cantar prou cantaria,

sinó que el pare no ho vol,

perquè se mos ha mort la ruca

i tenim de portar dol.

Quan passo pel teu carrer,

la manta em fa de granera;

això es garbo de fadrí

per festejar una donzella.

La rosa del mes de maig,

si no la colliu es passa;

també es passen les xicotes

si els seus pares no les casen.

Ai, mare, casar, casar,

que el festejar no acontenta,

el festejar és una hora,

el casar és per sempre.

Ai, mare, caseu-me,

que ja tinc el temps,

ja em sé tot el Credo

1 els deu manaments.

Jo casar em voldria,

m'és igual el lloc,

que sigui bon home

i, de Térmens, si es pot.

 

També eren els joves els que en arribar la darrera nit del mes d'abril plantaven el maig davant de cal Quic. El Manel encara recorda una de les cançons de ronda que ell ha cantat:

Sale la luna y no te pones,

tú seras mi solitaria,

toda la noche que rondo,

dando palabras a mi amada.

 

ALTRES RECORDS

Entre els serveis que hi havia a la població cal recordar els molins, tant de farina com d'oli.

També cal constatar el canvi que s'ha produït en molts aspectes i en el mateix entorn, ja que un animal avui totalment desaparegut de la nostra geografia havia estat habitual veure'l a Térmens, i aquest era el llop. Aquesta afirmació cal atribuir-la al vell Castany (Joaquim) de cal Canet, el qual havia manifestat haver-ho sentit cantar personalment.

L'Agrupació Mútua Sant Josep també havia tingut la seva incidència en el desenvolupament de la vida diària de la població, car aquesta mútua tenia com a finalitat ajudar els seus associats quan estaven malalts o tenien dificultats. Amb l'aportació d'una petita quantitat anual es tenia dret a rebre prestacions. Era com una mena de seguretat social però a nivell local.

El "Sereno" fou un personatge que esdevingué popular a la població, però malgrat aquesta popularitat la seva figura desaparegué. Ell feia ronda pels carrers del poble durant la nit, vetllant pel son dels habitants. Cada hora de la nit era cantada per ell, i a continuació deia el temps que feia, així assabentava els habitants de com anava la climatologia i podien prendre un xic més la matinada si plovia. La seva cantarella era sempre la mateixa i la repetia per tots els carrers: "las doce han dado (la una, les dues, etc.), el tiempo està nublado (asserenat, plovent, nevant, etc.), però sempre en castellà.

També cal recordar el cine mut, que projectava "l'Angelet del cine". L'home anava explicant de viva veu la pel·lícula a mesura que l'anava projectant.

La gran nevada de l'any 1944 amb més d'un metre de neu, l'arribada de la Verge de Fàtima el 1951 que va aixecar un moviment marià de gran magnitud, els aplecs al Sant Crist de Balaguer i de la Mare de Déu de les Sogues de Bellvís en què participava la gent de Térmens, la festa del Corpus o de Sant Joan són altres dels records vius que aporten els meus informants, i que marcaven pauta a la població.